ELS ENTRENADORS ESPORTIUS I LA VEU
13
gen.
12
set.
Per què millorar la nostra veu comporta tant de temps?
En la majoria de casos, a partir dels 8 mesos de vida comença un procès de "domesticació" de les persones. Li diem educació, però en realitat el que estem fent és entrenar i en ocasions obligar als menuts a comportar-se tal i com els adults els hi diem.
Si podeu recordar un nadó plorant, sabreu que poden emetre so de qualitat i durant hores seguides, sense malmetre el seu aparell fonador.
Però quan comença aquest procés de "domesticació" deixem de comportar-nos en llibertat i iniciem un bloqueig corporal com a conseqüència de la lluita entre allò que volem fer i allò que ens diuen que hem de fer. Aquest bloqueig corporal ens acompanyarà la resta dels nostres dies.
Per emetre so de qualitat, al nostre cos no hi pot haver ni una engruna de tensió. Ningú concep tocar qualsevol instrument de manera tensa. L'instrument no sonaria. La veu és el nostre instrument per comunicar-nos, per tant necessitem que al nostre cos no hi hagi ni una engruna de tensió. Malauradament totes les tensions i bloquejos que hem anat adquirint al llarg dels anys amb els seus conseqüents hàbits de comportament, faran que quan decidim prendre acció per corregir i sanar els nostres problemes vocals, haguem de contrarestar molts anys de mals hàbits de comportament.
Per què millorar la veu comporta tant de temps? Perquè hi ha diversos aspectes que hem de treballar:
- Cal canviar l'hàbit de comportament a l'hora d'emetre so. El procés de creació del so és físic.
- Els bloquejos han fet que adquirim mals hàbits corporals. Per tant, el primer que haurem de fer serà treballar el cos per tal d'aliniar-lo i corregir-lo a nivell postural.
- Cal prendre consciència d'on som i on volem anar. Calen exercicis d'atenció.
- Calen exercicis pràctics per tal d'anar desenvolupant els diversos aspectes que faran millorar la nostra creació vocal de manera sana.
- Cal la repetició d'aquests exercicis per activar-nos cognitivament, i així canviar els nostres hàbits de comportament.
- Cal contrarestar la pràctica negativa que hem estat duent a terme durant tants anys.
- Cal deshinibir-nos. La llibertat i empoderament que ens proporciona el correcte treball corporal i vocal, ens inhibeix perquè no el reconeixem. Pensem que qui emet un so sà i poderós no som nosaltres, perquè ens han educat en la repressió i la culpabilitat. No ens creiem possibles d'emetre un so tant brillant, no el reconeixem com a nostre. Ens resulta fictici.
- Hem de descomposar un complexe de comportament.
- Hem de fer consciència en tot moment.
- Cal implementar la successiva automatització física a l'hora d'emetre so.
Aquest ha estat un breu resum d'aquests motius que dificulten el canvi vocal. En realitat els motius són molts més i més complexos.
Durant les formacions anem acostumant el nostre cos al nou hàbit de comportament, fins que el reconeixem com a nostre. A partir d'aquí el procés augmenta en velocitat. Però com passa amb qualsevol instrument, i tenint en compte que el procés de creació del so és físic, necessitarem entrenament constant per mantenir el nostre cos en forma.
18
nov.
15
nov.
CURS POSPOSAT PER MESURES COVID
Per mesures de prevenció COVID el curs JOCS TEATRALS del 18 de desembre queda posposat
momentàniament al 5 de març del 2022.
28
oct.
La respiració
“Com inspirar” ha estat motiu de controvèrsia al llarg del temps entre dos dels corrents més destacables: l’europeu, absolutament influenciat per l’ òpera, que diu que l’aire s’ha d’agafar pel nas; i el nord-americà, que diu que s’ha d’agafar per la boca.
A Èvic diem: agafem-lo per on puguem.
Ara bé, mai hem de generar tensió a l’hora de prendre aire.
Si tenim temps en la inspiració prenem-lo pel nas de manera relaxada i lenta. Com si oloréssim una rosa o un perfum. Mai de manera brusca. Si prenguéssim l’aire pel nas de manera ràpida crearíem tensió. I això ja hem vist que no es efectiu alhora de propagar el so mitjançant els ressonadors.
Però normalment , enmig d’un discurs o d’una frase musical, no tenim temps d’inspirar lentament. Si ho féssim rellentiríem el discurs, en tallaríem la continuïtat, segurament en dificultaríem la comprensió i es faria etern.
És aleshores que hem d’inspirar per la boca. Sempre en poca quantitat. No necessitem gran quantitat d’aire si el sabem administrar bé i si muscularment treballem de manera adequada. Un excés d’aire també pot bloquejar el bon funcionament de l’organisme.
Ara bé, hi ha moments en els que és del tot recomanable prendre l’aire pel nas: quan ens trobem al carrer a temperatures baixes. Si inspiréssim per la boca l’aire glaçat contactaria de manera immediata amb el nostre organisme i el podria malmetre. Per contra, si en aquestes circumstàncies prenem l’aire pel nas, els pèls d’aquest el netegen d’impureses i a més la temperatura es regula en el seu pas pels conductes nasals.
Així doncs: quan tinguem temps o estiguem envoltats de circumstàncies ambientals poc favorables, intentarem inspirar pel nas.
Però emetent un discurs, sempre que les circumstàncies ambientals siguin idònies, és absolutament millor de fer-ho per la boca. De fet, si deixem que quan parlem el cos inspiri per sí mateix, sense obligar-lo, veurem que ell sol pren automàticament l’aire per la boca.
#parlemclar