FELIÇ 2018!!!!

Un cop més canviem de número. Els nostres millors desitjos pel 2018!!!

La respiració

“Com inspirar” ha estat motiu de controvèrsia al llarg del temps entre dos dels corrents més destacables: l’europeu, absolutament influenciat per l’ òpera, que diu que l’aire s’ha d’agafar pel nas; i el nord-americà, que diu que s’ha d’agafar per la boca.

A Èvic diem: agafem-lo per on puguem.

Ara bé, mai hem de generar tensió a l’hora de prendre aire.

Si tenim temps en la inspiració prenem-lo pel nas de manera relaxada i lenta. Com si oloréssim una rosa o un perfum. Mai de manera brusca. Si prenguéssim l’aire pel nas de manera ràpida crearíem tensió. I això ja hem vist que no es efectiu alhora de propagar el so mitjançant els ressonadors.

Però normalment , enmig d’un discurs o d’una frase musical, no tenim temps  d’inspirar lentament. Si ho féssim rellentiríem el discurs, en tallaríem la continuïtat, segurament en dificultaríem la comprensió i es faria etern. 

És aleshores que hem d’inspirar per la boca.  Sempre en poca quantitat. No necessitem gran quantitat d’aire si el sabem administrar bé i si muscularment treballem de manera adequada. Un excés d’aire també pot bloquejar el bon funcionament de l’organisme.

Ara bé, hi ha moments en els que és del tot recomanable prendre l’aire pel nas:  quan  ens trobem al carrer a temperatures baixes. Si inspiréssim per la boca l’aire glaçat contactaria de manera immediata amb el nostre organisme i el podria malmetre. Per contra, si en aquestes circumstàncies prenem l’aire pel nas, els pèls d’aquest el netegen d’impureses i a més la temperatura es regula en el seu pas pels conductes nasals.

Així doncs: quan tinguem temps o estiguem envoltats de circumstàncies ambientals poc favorables, intentarem inspirar pel nas.

Però  emetent  un discurs, sempre que les circumstàncies ambientals siguin idònies, és absolutament millor de fer-ho per la boca. De fet, si deixem que quan parlem el cos inspiri per sí mateix, sense obligar-lo, veurem que ell sol pren automàticament l’aire per la boca.

 

#parlemclar

La relaxació

La importància de la relaxació en el procés de creació del so és absoluta. Per a que el nostre cos pugui funcionar a la perfecció al produir so, necessitem que estigui lliure de tensions. Sinó l’instrument no pot dur a terme les seves funcions adequadament.
És com si a una guitarra li tapéssim el forat. No ressonaria, oi?
Doncs, ens passa exactament el mateix a nosaltres. Qualsevol grau de tensió corporal, per petit que sigui, influencia en el resultat del so que emetrem. Si no l’emetem en condicions, podem malmetre el nostre aparell.
Sovint sentim parlar de la relaxació però no sabem com relaxar-nos ni què fer. Si ens estirem sense fer res intentant relaxar-nos encara ens posem més nerviosos i tots aquells aspectes que produeixen el nostre estrés, la nostra tensió, romanen més presents encara, si cal.
 
Anem a veure un exemple del que s’anomena relaxació activa:
Ens estirarem damunt de la superfície que sigui. Pot ser al terra, damunt d’un matalàs, el llit o els sofà. Tant se val, tot i que per començar si no és una superfície que sigui molt tova, millor.
Quan inspirem intentarem portar l’aire a cada lloc del nostre cos que aniré relatant més endavant. Al treure l’aire, imaginarem que aquella part del cos on he portat l’aire és com una esponja oprimida per la mà que, al deixar anar l’aire, deixo anar i va recuperant la seva forma original. És a dir, recupera el seu volum.
Començarem deixant anar els dits dels peus, les plantes dels peus, els talons, l’empeny del peu, els turmells, els bessons, els genolls, les cames, els isquis, les engonals, el pubis, el sexe, el còccix, des del còccix pujarem per tota la columna deixant anar vèrtebra per vèrtebra (aquesta part requereix de més temps), els ronyons, les costelles, el pit, els omòplats, les espatlles, els braços, els colzes, els canells de les mans, les mans, els dits de les mans, les cervicals, el coll, les orelles, la mandíbula, la boca, els llavis, els narius, els ulls, les pestanyes, les celles, l’entrecella, el front, el crani i tota la closca del cap.
Sentim com la part que està en contacte amb el terra o la superfície que sigui, s’arrela fins al centre de la terra. Tenim la sensació que ens estiren des dels peus cap a un costat i des de la coroneta del crani cap a l’altre. Tot nosaltres ens expandim en totes direccions fins a l’infinit.
 
 
Haureu notat que hem parlat tant de musculatura com d’ossos. No importa. Es tracta de reconèixer les zones a alliberar. Pensant en un os podem deixar anar la zona muscular que l’envolta.
No és imprescindible que seguim l’ordre proposat. Simplement és una guia. No ens hem de preocupar si no recordem alguna part. Únicament he de saber que començo pels peus i vaig pujant fins al crani. Quan més específic sigui, més profunditzaré en la relaxació.
No hem de tenir pressa. Invertim-hi el temps que calgui en cada part, fins que notem que dita part es va destesant. Si ens acompanyem d’una música que ens agrada i ajuda a relaxar-nos, és possible que ens quedem adormits i no arribem al final de la relaxació. No importa. Sempre i quan a l’aixecar-nos, intentem mantenir aquesta sensació de llibertat.
És, potser, la part més costosa. Haurem d’intentar dur a terme aquelles activitats que haguem de realitzar des d’aquest estat de relaxació.
 
 
#parlemclar

Pàgines